Tòpics. "UNA IMATGE VAL MÉS QUE MIL PARAULES"

Els mitjans de comunicació constitueixen una eina persuasiva que permeten mantenir-nos en continua comunicació amb els diferents esdeveniments socials, polítics i econòmics tant a escala nacional com internacional. Existeixen molts tòpics en relació amb els mitjans de comunicació de masses, com per exemple: “les modes neixen del cinema i la televisió”, “els videojocs de continguts violents generen, en els adolescents, una actitud violenta”, “els infants segueixen les conductes de comportament que observen a les sèries televisives”,...

Em centraré en un dels tòpics que mou a bastants programes d’aquests mitjans de comunicació, com són les imatges. Qui no ha sentit mai: “Una imatge val més que mil paraules”?

Es pensa que la imatge visual és un medi de comunicació universal.

Encara que la imatge ens proporciona un conjunt de virtuts, té la mancança que no és una eina de llenguatge universal. Cada persona al rebre “senyals visuals” i interpretar-les ho fa de manera diferent. Els individus som “transformadors” en el procés de la comunicació. L’individu és possiblement una figura amb deficiència a l’hora de realitzar el paper d’emissor i receptor, és més, la capacitat de creació és realment extraordinària.

“La señal gràfica está siempre sujeta a la interpretación cultural del grupo e individual”.

Per tant, encara no disposem d’un llenguatge visual tant estructurat com ho és el verbal, tot i que amb l’avenç tecnològic que patim, la necessitat d’aquest llenguatge ja es fa sentir. Les imatges tenen tanta capacitat d’articulació com les paraules, la diferència es que els “senyals visuals” no són discursius, i ens condueixen a la confusió.

Cal dir que, els mitjans de comunicació, utilitzen aquesta confusió per persuadir al públic receptor. Un exemple clar, podrien ser, els anuncis publicitaris, que ens deixen constància d’aquest fet diàriament.

Titella del destí

Com un titella del destí, ella es sentia lliure. Lliure per pensar, per parlar, per viure... sense cap lligam invisible que l’impedís volar entre els estels que ella mateixa havia escollit.
Però inconscientment va ignorar la veritat, la seva veritable essència; que simplement era una marioneta en mans d’una ment dictatorial.

Ella era feliç vivint envoltada d’aquest engany; però, què hauria passat si hagués obert els ulls al món i l’hagués jutjat des d’una altra perspectiva?
Què hauria passat si en comptes de seguir el plàcid curs de la vida, s’hagués qüestionat si veritablement tot el que estava fent era el que desitjava en el fons del seu cor?
Què hauria passat si la marioneta hagués pres consciència del que realment era?

TITELLA DEL DESTÍ. http://www.relatsencatala.cat/

REFLEXIONEM!!

A mi em queda la nostàlgia i la bona consciència, què et queda a tu?
Som essència dels nostres actes i encara que algunes decisions no marquin el teu camí, no estiguis segur que no estaran marcant el de qualsevol altre.
No ho puc negar. M'has marcat. I vés tranquil, que no ha estat cap mal. De tot s'aprèn.

Pinzellades de vida.

Sí, odiava els matins i aquella sensació de pesantor que experimentava els seu cos després d’haver passat llargues hores immers dins la inactivitat.

Però per sobre de tot això odia haver de deixar els somnis a mitges.

Ella era una somiadora nata. Durant el dia, mentre els seus companys omplien pàgines i pàgines d’apunts, el seu llapis romania immòbil, però la seva imaginació...

Ella era feliç dins el seu món, on les persones desagradables no existien, simplement es convertien en inoportuns rocs, que d’una puntada de peu desapareixien de la teva vida. On en qualsevol moment que es necessitessin apareixien uns núvols plens de dolçor en els quals et podies abraçar, plorar o simplement recolzar-t’hi per poder recuperar les forces que t’havien abandonat... Però aquest món sempre desapareixia per culpa d’un maleït so estrident.

Sí, odiava els matins, els despertadors i tot el que aquests comportaven.


PINZELLADES DE VIDA. www.relatsencatala.cat

El recuerdo del navegante.

"El ángel caído engañó a Dios posiblemente porque quiso estar solo, soledad que no conocen los ángeles"
Al mar, lanzo esta frase al inmenso mar, con la sensación de no volver a encontrarla. He decidido no marcar frases en ningún libro, las hojas dobladas ya no me servirán de coordenadas para localizarlas y así perdurarán, perdidas, a la deriva, no sabré en que mar, en que libro navegan.
Quedará sólo en mi recuerdo de lo leído, pinceladas de pensamientos que al pasar por el filtro de mis limitaciones, reproduciré distorsionados, pero no quedaran las frases que me hicieron llegar a razonamientos vitales.
Leer, olvidar, cambiar, o quizás recordar también, no importa cuando se ha tomado una decisión tan desvastadora. Lo que has leído te cambiará aunque no lo recuerdes, como se moldea con los años un instrumento de cuerda al ser tocado por la música que resuena en su interior, expandiendo y modificando piececillas que componen su resonancia.
Fui acusado de escribir mi biografía en cada libro leído, de dibujar un mapa cartográfico de mis sensaciones y sentimientos, localizaciones concretas de tesoros escondidos.
Por supuesto, lo negué. ¿A quién podemos permitir que mire en nuestro interior? Que por una brecha abierta en tu pecho, alguien pueda tocar, mancillar tus órganos con sus sucios dedos.
Aún así tengo mis métodos de contención, aunque el agua literaria se me escape de las manos, algunos recuerdos exactos quedarán estancos, sin fisuras. Construiré una presa y una esclusa, para navegar en soledad. Memorizaré párrafos enteros, números de páginas donde encontrar a mis compañeros deseados de viaje. Recordaré comienzos de libros, pues estos son fáciles de encontrar.
"A la mitad del viaje de nuestra vida me encontré en una selva oscura."
Las huellas del camino recorrido terminarán aquí, y poco a poco iré borrando las de la senda ya andada.
Ya no podrás volver a acusarme, desconfiada, para ti ahora leo, pero no verás qué siento. Me has condenado a leer repentinamente lo mismo, para así poder recordarlo.
Por siempre erraré en un barco entre brumas al que llamaré El recuerdo del navegante.

* * *

El recuerdo del navegante.

El poder de la lectura. El poder d'endinsar-se en un mar de paraules. El poder d'aprendre i ser educat. El poder d'evolucionar, de sentir... de pensar. Simplement, increible. Vaig trobant aquest text de tant en tant... en tots aquells moments que trec la pols a les capses de records.

VALORAR ALLÒ QUE SOM...

• 1.200 milions de persones viuen amb menys d'un dólar al dia.
• 800 milions de persones se'n van a dormir amb gana cada dia.
• Mor un nen cada tres segons per causes derivades de la pobresa cada dia.
• Més de 1.800 milions d'éssers humans no tenen accés a l'aigua potable.
• 1.000 milions careixen d'una vivenda digna.
• 840 milions de persones mal nutrides.
• 880 milions de persones no tenen accés a serveis bàsics de salut.
• 2.000 milions de persones careixen d'accés a medicaments essencials.

Font: Organització de Nacions Unides.

Per on comencem?

A vegades es consideren les respostes que dóna el voluntariat com solucions absurdes per problemes enormes, com:

... aconseguir l'ensenyament primàri universal.

En 1990 el 78% dels nens estaven matriculats en l'educació primària. En l'any 2000 es va passar al 82%. Tot i això, existeixen més de 100 milions de nens que no assisteixen a l'escola. Són nens que treballen, nens discapacitats, nens afectats pel VIH/SIDA o pels conflictes armats; nens de famílies pobres i de minories ètniques; nens que viuen en zones remotes, rurals o suburbis i sobretot, nenes (58 milions del total).

... reduir la mortalitat infantil.

L'informe de UNICEF sobre l'Estat Mundial de la Infància 2008 analitza els enormes progressos realitzats i desafiaments als que encara s'enfrenta el món per aconseguir el compliment de l'Objectiu de Desenvolupament del Mileni 4, referit a la supervivència infantil.

Conquerir la meta vol dir reduir el nombre de defuncions infantils de 9.7 milions que es van produir el 2006 aproximadament 4 milions el 2015.

"Quant val una vida?", una pregunta on a la pràctica, no sembla gens fàcil donar resposta, en vista dels gairebé 10 milions de morts infantils que pateix el món anualment.

... promoure la igualtat de gènere.

La població laboral femenina ha passat en els últims 20 anys de 45 a 61 milions de treballadores, mentre que el número de treballadors homes s'ha mantingut estable. Però segueixen existint profunds desequilibris en quant a igualtat de génere es refereix. L'atur femení segueix situat per sobre del masculí i les dones es troben a l'atur durant més temps que els homes. Les estadístiques sobre retribucions en els Estats membres revelen importants diferències salarials entre homes i dones. En el sector privat les dones cobren de mitja un 28% menys que els homes.

LA IMPORTÀNCIA DE TRANSMETRE I VIURE ELS VALORS.

magnanimitat, sacrifici, senzillesa, llibertat, perseverància, lideratge, tolerància, entrega,... Solidaritat.

TENEMOS MÁS PERO SOMOS MENOS

Tenemos edificios más altos, pero entendimientos más cortos,
autopistas más anchas, pero puntos de vista más estrechos.
Gastamos más, pero tenemos menos,
compramos más, pero disfrutamos menos.
Tenemos casas más grandes, pero famílias más pequeñas,
más compromisos, pero menos tiempo.

Tenemos más expertos, pero más problemas,
más medicinas y menos salud.
Hemos multiplicado nuestras posesiones, pero hemos reducido nuestros valores.
Hablamos mucho, amamos poco, odiamos demasiado.
Aprendimos a amar una vida, pero no a vivirla plenamente.
Hemos llegado a la luna y regresado, pero tenemos problemas a la hora de cruzar la calle y conocer a nuestro vecino...
Hemos conquistado el espacio exterior, pero no el interior.
Limpiamos el aire, pero polucionamos nuestras almas.

Estos son tiempos de personas más importantes con caracteres más débiles,
con más libertad, pero menos alegría,
con más comida pero menos nutrición.
Son días en los que llegan dos sueldos a casa, pero aumentan los divorcios,
son tiempos de casas más bonitas, pero hogares rotos.

Por eso... no intentes retardar o detener o guardar nada que agregaría risa y alegría a tu vida, cada día, hora, minuto, semana es especial.

IUVE

I ara, què faig?

Activitat entregada el 13 de Novembre de 2009 al Seminari.3. (Realització d'un artícle d'opinió o experiència).

I ara, què faig?

Com no perdre els nervis davant una classe de 35 alumnes, on cadascú fa el que vol?

Un matí qualsevol, disposat a fer la classe d’anglès com molts altres dies.

Encara no has entrat a classe, pel passadís els alumnes et saluden, alguns amb gestos quotidians, altres amb un simple “hola” i altres amb un toc a l’espatlla... massa confiança?

Només entrar per la porta, veus ha tothom aixecat, parlant del cap de setmana i no observes cap canvi de conducta quan ja estàs dins l’aula. Què està passant?

Ho passes per alt, un cop més. Obres el llibre i manes callar. Uns quants guarden silenci, altres veuen més interessant seguir xerrant i distreure a aquells que intenten seguir-te. Un sobresalt en la teva veu fa que la classe recobri calma, malauradament, com ha vingut, marxa. Només han sigut uns quants segons de tranquil·litat.

Respires profundament. Decideixes calmar-te tu primerament, per fer que es calmin ells després. Res sembla funcionar. La veu d’ells sobrepassa dues vegades les explicacions dels continguts de l’assignatura que dones. Sents un continu cansament. Serveixo realment per això?

Es tan extrema la situació que et replanteges tot allò realitzat fins ara. Han provocat un desequilibri en la teva confiança. Ara, què faig?

Et trobes a un pas de perdre els nervis. Decideixes sortir de l’aula amb l’excusa d’anar a buscar un llibre per donar-te temps per pensar. Quan et retrobes amb la realitat... Et supera. Parlen. Criden. S’aixequen. Es passegen. Fan el que els hi dóna la gana.

Ara, el crit trenca la dinàmica de tots i cadascun dels que esteu allà. Et miren. No t’havien vist mai així. Però s’ho prenen com una broma. Et demanen que els deixis fer i que deixis que vagin a la seva, que estan “cansats” de tot, i que necessiten que els comprenguis.

Tothom parla, però ja no sents més paraules... I el teu cos reacciona abans que la teva ment.
Una taula destrossada... Has trencat la teva taula. Has perdut els nervis. Amb tota la teva força la has bolcada i ara tot està per terra.

Els mires. No ho entenen. No ho entens.
Has perdut la paciència.
Aquests alumnes t’han canviat.

Ara sents que aquesta conducta els ha fet forts perquè han aguantat més que tu. A alguns els fas sentir guanyadors. I tu, una vegada més, marxes a casa, amb els deures sense fer. Et sents perdedor d’un partit que penses que mai podrà acabar.

Mireia Toro.