dimecres, 25 de novembre del 2009

I ara, què faig?

Activitat entregada el 13 de Novembre de 2009 al Seminari.3. (Realització d'un artícle d'opinió o experiència).

I ara, què faig?

Com no perdre els nervis davant una classe de 35 alumnes, on cadascú fa el que vol?

Un matí qualsevol, disposat a fer la classe d’anglès com molts altres dies.

Encara no has entrat a classe, pel passadís els alumnes et saluden, alguns amb gestos quotidians, altres amb un simple “hola” i altres amb un toc a l’espatlla... massa confiança?

Només entrar per la porta, veus ha tothom aixecat, parlant del cap de setmana i no observes cap canvi de conducta quan ja estàs dins l’aula. Què està passant?

Ho passes per alt, un cop més. Obres el llibre i manes callar. Uns quants guarden silenci, altres veuen més interessant seguir xerrant i distreure a aquells que intenten seguir-te. Un sobresalt en la teva veu fa que la classe recobri calma, malauradament, com ha vingut, marxa. Només han sigut uns quants segons de tranquil·litat.

Respires profundament. Decideixes calmar-te tu primerament, per fer que es calmin ells després. Res sembla funcionar. La veu d’ells sobrepassa dues vegades les explicacions dels continguts de l’assignatura que dones. Sents un continu cansament. Serveixo realment per això?

Es tan extrema la situació que et replanteges tot allò realitzat fins ara. Han provocat un desequilibri en la teva confiança. Ara, què faig?

Et trobes a un pas de perdre els nervis. Decideixes sortir de l’aula amb l’excusa d’anar a buscar un llibre per donar-te temps per pensar. Quan et retrobes amb la realitat... Et supera. Parlen. Criden. S’aixequen. Es passegen. Fan el que els hi dóna la gana.

Ara, el crit trenca la dinàmica de tots i cadascun dels que esteu allà. Et miren. No t’havien vist mai així. Però s’ho prenen com una broma. Et demanen que els deixis fer i que deixis que vagin a la seva, que estan “cansats” de tot, i que necessiten que els comprenguis.

Tothom parla, però ja no sents més paraules... I el teu cos reacciona abans que la teva ment.
Una taula destrossada... Has trencat la teva taula. Has perdut els nervis. Amb tota la teva força la has bolcada i ara tot està per terra.

Els mires. No ho entenen. No ho entens.
Has perdut la paciència.
Aquests alumnes t’han canviat.

Ara sents que aquesta conducta els ha fet forts perquè han aguantat més que tu. A alguns els fas sentir guanyadors. I tu, una vegada més, marxes a casa, amb els deures sense fer. Et sents perdedor d’un partit que penses que mai podrà acabar.

Mireia Toro.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada