TENEMOS MÁS PERO SOMOS MENOS

Tenemos edificios más altos, pero entendimientos más cortos,
autopistas más anchas, pero puntos de vista más estrechos.
Gastamos más, pero tenemos menos,
compramos más, pero disfrutamos menos.
Tenemos casas más grandes, pero famílias más pequeñas,
más compromisos, pero menos tiempo.

Tenemos más expertos, pero más problemas,
más medicinas y menos salud.
Hemos multiplicado nuestras posesiones, pero hemos reducido nuestros valores.
Hablamos mucho, amamos poco, odiamos demasiado.
Aprendimos a amar una vida, pero no a vivirla plenamente.
Hemos llegado a la luna y regresado, pero tenemos problemas a la hora de cruzar la calle y conocer a nuestro vecino...
Hemos conquistado el espacio exterior, pero no el interior.
Limpiamos el aire, pero polucionamos nuestras almas.

Estos son tiempos de personas más importantes con caracteres más débiles,
con más libertad, pero menos alegría,
con más comida pero menos nutrición.
Son días en los que llegan dos sueldos a casa, pero aumentan los divorcios,
son tiempos de casas más bonitas, pero hogares rotos.

Por eso... no intentes retardar o detener o guardar nada que agregaría risa y alegría a tu vida, cada día, hora, minuto, semana es especial.

IUVE

I ara, què faig?

Activitat entregada el 13 de Novembre de 2009 al Seminari.3. (Realització d'un artícle d'opinió o experiència).

I ara, què faig?

Com no perdre els nervis davant una classe de 35 alumnes, on cadascú fa el que vol?

Un matí qualsevol, disposat a fer la classe d’anglès com molts altres dies.

Encara no has entrat a classe, pel passadís els alumnes et saluden, alguns amb gestos quotidians, altres amb un simple “hola” i altres amb un toc a l’espatlla... massa confiança?

Només entrar per la porta, veus ha tothom aixecat, parlant del cap de setmana i no observes cap canvi de conducta quan ja estàs dins l’aula. Què està passant?

Ho passes per alt, un cop més. Obres el llibre i manes callar. Uns quants guarden silenci, altres veuen més interessant seguir xerrant i distreure a aquells que intenten seguir-te. Un sobresalt en la teva veu fa que la classe recobri calma, malauradament, com ha vingut, marxa. Només han sigut uns quants segons de tranquil·litat.

Respires profundament. Decideixes calmar-te tu primerament, per fer que es calmin ells després. Res sembla funcionar. La veu d’ells sobrepassa dues vegades les explicacions dels continguts de l’assignatura que dones. Sents un continu cansament. Serveixo realment per això?

Es tan extrema la situació que et replanteges tot allò realitzat fins ara. Han provocat un desequilibri en la teva confiança. Ara, què faig?

Et trobes a un pas de perdre els nervis. Decideixes sortir de l’aula amb l’excusa d’anar a buscar un llibre per donar-te temps per pensar. Quan et retrobes amb la realitat... Et supera. Parlen. Criden. S’aixequen. Es passegen. Fan el que els hi dóna la gana.

Ara, el crit trenca la dinàmica de tots i cadascun dels que esteu allà. Et miren. No t’havien vist mai així. Però s’ho prenen com una broma. Et demanen que els deixis fer i que deixis que vagin a la seva, que estan “cansats” de tot, i que necessiten que els comprenguis.

Tothom parla, però ja no sents més paraules... I el teu cos reacciona abans que la teva ment.
Una taula destrossada... Has trencat la teva taula. Has perdut els nervis. Amb tota la teva força la has bolcada i ara tot està per terra.

Els mires. No ho entenen. No ho entens.
Has perdut la paciència.
Aquests alumnes t’han canviat.

Ara sents que aquesta conducta els ha fet forts perquè han aguantat més que tu. A alguns els fas sentir guanyadors. I tu, una vegada més, marxes a casa, amb els deures sense fer. Et sents perdedor d’un partit que penses que mai podrà acabar.

Mireia Toro.

FER DE MESTRE

Fer de mestre. (Conferència del 16 de Novembre de 2009 per Eulàlia Bosch)

Quan es parla de mestres, automàticament, se’ns ve al cap diferents imatges de nens.
Els nens són el referent.

Els nens estan just davant de nosaltres per créixer.

ESTRANGERIA.

Ells són els estrangers més estrangers de tots. És el fet d’acostumar-se a una forma de vida, d’aparèixer i poder créixer en un món desconegut. La veritable estrangeria està davant nostre. Necessiten la nostra ajuda per adaptar-se a aquest món.

LA CIUTAT.

La ciutat on un creix, on es fa gran, és de vital importància. En els mestres no hi ha cap excusa perquè no ensenyin als seus alumnes la Ciutat. Viure la pròpia ciutat és aprendre a viure totes les ciutats del món. Hi és aquí la diferència: ja mestres per ofici i altres que ens mostren aquells secrets. Secrets de la ciutat. Secrets de la nostra ciutat. I així poder arribar al moment on tots podem fer de mestres de tots. Aprendre a reconèixer el nostre entorn és aprendre a buscar allò que ens falta. La complexitat de la ciutat és la unitat mínima perquè creixi un nen,i perquè es doni aquest creixement ha d’existir la confiança. Una confiança entre alumne - professor, ja que el camí d’ambdós romandrà compartit durant una etapa inoblidable i un camí molt llarg.

CURIOSITAT.

Els nens són curiosos per necessitat. La necessiten per involucrar-se i introduir-se en aquest món. Queda prohibit, per un bon mestre, no alimentar la curiositat, ja que ningú, ni el millor mestre de tots, és el suficientment fort com per ser-ne la resposta. El millor sinònim que podem donar a curiositat és nen/a.

ARTS.

Les arts són el cultiu de la curiositat. Generen la comprensió cap allò que senten els nens. El nen, creient que ell és el melic del món, el primer que fa davant qualsevol art és pensar: què explica sobre mi? Per això l’art serveix d’aliat, perquè aquestes experiències estètiques permeten conèixer més la curiositat que té un nen. Exposar-se a les arts pot acabar sucumbint en els teus encants.

PER FER DE MESTRE ...

Una cosa és fer de mestre i una altra és ser mestre.
Per ser docent cal voler ser savi. No es pot ser docent si no es té el desig de voler aprendre més i més. S’ha de voler arribar al coneixement. I és aquí on apareix la didàctica. La didàctica apareix quan hi ha el desig de voler ser savi.
No es pot fer de mestre si no hi ha passió per habitar l’escola, per habitar la ciutat.
Fer de mestre és com fer d’acomodador. Respons a les necessitats de les persones, durant un cert temps, els mostres possibilitats, estàs present durant la seva estada, els acompanyes fins a la “sortida”. Ells decideixen. Però ells necessiten l’ajuda que has escollit que els hi donaràs.